La nit era suau i càlida, l’estrany tardor mallorquí. A l’Espai Illes, en ple “call” palmesà, ens vam reunir un grup selecte. No érem multitud -ni ho pretendíamos- però el petit saló-llibreria es va omplir per complet. Va ser una “nit Tarbut”, la tan esperada presentació a Palma de l’última novel·la de Francesc Valls, “El domador de puces”. Em va tocar l’honor d’exercir de presentador i, segons els comentaris que vaig poder enxampar al final de l’acte, no ho vaig fer del tot malament. Hi ha qui diu que Miquel Segura i Francesc Valls són ànimes bessones: ja m’agradaria -expliqué- ser capaç d’escriure una novel·la tan apassionant i suggerent com “El domador de puces”.

Volia transmetre al públic -i potser el logré- tota la màgia d’un relat capaç de traslladar el lector a escenaris tan suggerents com Egipte, l’Argentina opulenta i tumultuosa de la primera meitat del segle XX, la Rússia tsarista, el París bohemi i canalla i, com no, la Catalunya medieval. Vaig intentar explicar el gran encert de Francesc en ser capaç de barrejar èpoques i personatges en una història frenètica que gira entorn del suposat anell del rei Salomó, una joia cobejada pels poderosos del món perquè, segons la llegenda, atorga els secrets de la saviesa del monarca jueu. Era lògic que em entusiasmés parlant d’un llibre que em va agradar molt perquè conté -i així ho expuse- les dues grans passions de la meva vida: la identitat jueva i la literatura en català.

tarbut-sefaradL’auditori, a més, semblava fet a la mida de l’acte. Al costat del conseller de Cultura i Educació del Govern de les Illes Balears -la presència, inesperada, va ser una grata sorpresa per a tots- hi havia el director de l’IEB, en Tòfol Vidal. I entre el públic, una nodrida representació de membres de la Comunitat Jueva. Eren el millor públic i el millor ambient per a una nit de complicitats. Francesc Valls, com no, es va sentir molt a gust, i així ho va expressar en la seva gairebé emocionada intervenció. Després dels parlaments oficials, va quedar surant en l’atmosfera de la sala la qüestió que jo havia formulat per tancar la meva intervenció: si “El domador de puces” és, com crec, una novel·la millor que “El codi Da Vinci”, per què no s’ha traduït a vint idiomes i distribuït per tot el món?

Era una bona pregunta, sobretot si pensem que va ser plantejada davant els responsables a Balears de la promoció i suport dels nostres llibres, els escrits en català. Era obvi que ningú podia improvisar una resposta concreta, però el tema va quedar “penjat” en l’ambient. Una cosa així com un compromís o una aposta de treball.

A la sortida, la plaça de Santa Eulàlia estava quieta i tranquil·la. Les velles pedres de la Palma levítica i senyorial semblaven dormir a la càlida quietud de la nit.

GUIÓ DE LA PRESENTACIÓ – El domador de puces

Vaig conèixer Francesc Valls un dia de molta pluja a Tarragona. Érem ànimes bessones! (Excepció feta del físic: el seu és de galant del cinema) Teníem en comú: la identitat jueva, la passió per les arrels, l’escriptura i el mitjà de vida. Tots dos ens guanyàvem les garrofes escrivint, ja fos per compte propi o per altri.

Ell diu que és un tècnic de comunicació transversal: jo no he arribat a tant. Però … hi ha més diferències.

Per exemple: la manera d’entendre la literatura. Les meves novel·les són viatges interiors, immersions a la recerca de les arrels, la memòria, la infància perduda. Una mena de literatura que avui no està de moda.

Aniré al gra: “El domador de puces” (L’home que domava les puces) -i el tinc escrit- és una espècie de “Codi Da Vinci”, però molt millor. Una història fascinant, una prosa en català brillant, rica, plena de suggeriments i evocacions, una acció trepidant, la màgia de saltar d’una època a una altra com un ballarí prodigiós i un final que no resulta gens decebedor, sinó tot el contrari

Una bona novel·la, tinc entès, ha de traslladar el lector a uns mons inabastables, l’autor ha de ser capaç de fer volar el lector a través del temps i de l’espai. Francesc, aquí on el veieu, és capaç d’això i molt més. El domador de puces -només el títol ja és, en si mateix, un pur suggeriment-ens trasllada a escenaris tan diferents com la Catalunya medieval, Argentina rica i esplendorosa de la primera meitat del segle XX, Amèrica del Nord, Centre-Europa, la Rússia tzarista, Egipte i, sobretot, París, sempre París: tot un frenesí d’històries que convergeixen en la del protagonista: un català aventurer, una mica cap fresc, enamorat de la vida i de les dones guapes. I al mig, un enigma històric: el famós anell del rei Salomó, un talismà cobejat pels poderosos de tot el món.

Aquesta història en mans de Dan Brown … i la destrossa. És una història que requereix talent literari. I això és el que té en Francesc Valls-Calçada. Escriure – crec que va dir Josep Pla- és descriure, i ell ho fa preciosament, amb un lèxic ric i vigorós, de vegades romàntic, que magnetitza al lector.

I si tot això és així, i no ho dubti: per què Dan Brown ha fet milionari i Xesc no (Tot i que ha tingut molt èxit?

Aquí hem d’entrar en un debat diferent: la novel·la en català. Promoció, distribució, ofici, globalització. Si el meu amic Alex Sussanna, que ara torna estar a l’IRL, hagués agafat aquesta novel·la amb “afecte” i l’hagués portat a la Fira de Frankfurt … com ho va fer amb “la pell freda”, una altra gran novel·la en català.

Escriure en català. En la nostra llengua i del que ens apassiona. I aquí entrem en l’última part, la més important: “El domador de puces” és una història jueva. La shalommania, l’amor per la nostra història, la defensa de les nostres idees, aquesta necessitat de passar-ho tot pel filtre de les arrels. Tot això potser no lliga amb la comercialitat ni et porta a guanyar el RLL i molt menys el “Planeta”, però et dóna una gran, enorme, infinita satisfacció.

De la que -estic segur-sentir ahir a la nit Francesc Valls entre vosaltres.
La que sento jo … Llegiu el llibre. És el nostre i és d’un dels nostres. Què més us podria dir?

Miquel Segura

Notícia original a Tarbut Sefarad